Després de la riera d’Argentona, i un cop travessada la plana on s’assenta Mataró, la serralada litoral es divideix en dos braços. A l’interior, la muntanya s’empelta de les característiques morfològiques del rerepaís, es fa més feréstega i obaga; i crea espais exuberants com el Corredor. A la marina, molt més modesta i suau, la serralada del Montalt dibuixa petits turons granítics entre rieres de sauló de curs desigual i pinedes que, en algun cas, arriben pràcticament a la platja. Entre aquestes mates de bosc mediterrani que sobreviuen miraculosament al creixement urbanístic, Sant Andreu de Llavaneres i Sant Vicenç de Montalt són dos dels pobles que millor mantenen l’esperit de la comarca: una existència rica i temperada amb el verd i el blau per horitzó.
La vinculació de Sant Andreu de Llavaneres amb els pins de la serralada té tots els anys, ja que els primers abrics neolítics on s’ha trobat la petja humana al terme són als Rocs de Sant Magí, en ple Montalt. Però aquests ancestres els ha de compartir també amb Caldes d’Estrac i Sant Vicenç de Montalt, donat que fi ns al primer de maig de 1543, Llavaneres i Sant Vicenç no es van independitzar de Mataró, gràcies a un privilegi del rei Carles I, i constituir ajuntament propi.
I parlant d’independències, tant Llavaneres com Sant Vicenç són, amb Cabrera, els dos únics pobles interiors de la comarca els barris de mar dels quals no s’han independitzat. És cert que can Sans, Montalpark, can Boada o can Ripoll han crescut molt els darrers anys, però també han crescut els pobles “mare”, i així ambdós s’han fos gairebé en un sol nucli urbà.
És a dir, que la petita serralada de Montalt, amb la carretera que uneix les viles “de dalt” corrent a mitja alçada entre pins, algunes feixes i xalets, i els torrents i les rieres com la de Balís, la d’Avall, la de Gironella o la del Gorg, formen una entitat geogràfi ca amb una antiga vida política pròpia. I per al futur, podent escollir com poden, ambdues han triat mantenir aquesta calma residencial que les ha fetes populars més enllà de la comarca.
De “Barna” a “Llava” “Jo abans vivia a Barna, però ara visc a Llava”, va dir-li una nena a la meva fi lla quan es van presentar. Va ser durant unes colònies del Consell Comarcal. En tornar a casa, la meva fi lla em va preguntar: “Pare, on és Llava?” Li vaig haver d’explicar que era un poble de la comarca que es diu Sant Andreu de Llavaneres, nom que, aquest sí, li sonava d’haver-lo estudiat en algun crèdit variable. Aquesta anècdota, ara aplicada a Llavaneres, però que podria ser extrapolable a altres municipis de la comarca, explica de manera simple i gràfi ca la transformació del Maresme els darrers anys. Gent vinguda dels llocs més diversos han fet seva aquesta terra, hi han portat, o fet néixer els seus fi lls, i l’han convertida en una mena de terra de promissió. Per uns, a la recerca d’una esperança de vida digna, per altres l’objectiu és la qualitat de vida. Vinguin d’on vinguin i amb els interessos que portin, el devessall de persones que s’han instal·lat aquí han estat clau en la transformació del territori.
Des de les primeres dècades del segle XX la vila va començar la seva mutació de poble agrícola en lloc d’estiueig i residència. El golf es va inaugurar l’any 1945, llavors l’Hotel del Parc i altres ja allotjaven els visitants a l’hora que acollien luxoses festes als seus salons. A fi nals dels seixanta, amb la construcció de l’autopista a Mataró, el poble va entendre que el seu avenir s’havia capgirat defi nitivament, perquè per fi tenia una connexió moderna i amb futur amb la ciutat. Va ser l’època en què hom va començar a moure’s per convertir l’antic espigó en l’actual Port Balís, i fi ns i tot algú va llençar la proposta de construir un aeròdrom. Avui Llavaneres no ha perdut gens ni mica del seu caràcter cosmopolita, si de cas l’ha abellit. Passegeu pel carrer de Munt, mireu els aparadors de les botigues, busqueu després el passeig Jaume Brutau, la plaça de la Vila i l’edifi ci de Ca l’Alfaro, símbol de la tradició estiuejant. Observeu després la bella factura del nou casal de la gent gran i perdeu-vos fi nalment pel parc dedicat al cardenal Josep Vives i Tutó, fi ll del poble. I no marxeu sense pujar al cementiri. L’església gòtica (s. XV) i la vista que domina la vall on s’ajeu la vila us donaran la visió més exacta d’allò que cal saber. Arreu veureu com Llavaneres ha sabut conservar l’esperit local, sense abdicar del seu caràcter universal.
Dels pins al mar Sant Vicenç de Montalt ofereix al passavolant una de les millors postals de la comarca si s’hi acosta per la carretera que va de Mataró a Arenys de Munt. Entre els pins espessos, el blau del mar es retalla al fons, immens, conquerint a poc a poc tota la vista, esclarissant l’arbreda. Entre torrents i mates de verd, la silueta del poble, presidida per l’església gòtica del segle XVI, sembla emergir d’un somni bucòlic.
Sant Vicenç de Montalt és això, sí, però també és molt més, i no ho dic només per exclusives urbanitzacions com Supermaresme, Santa Maria de Balís o Ferrera, ho dic pel passeig dels Marquesos Casa Riera, passeig marítim i lloc idoni per evocar aquells estius on el temps no passava. Les cases de fi nals del XIX i primers del XX que es conserven, demostren com de curosa amb l’entorn i amanerada en qüestió de gustos estètics i arquitectònics era la burgesia catalana de l’època a l’hora de fer-se el seu xalet d’estiueig, quan els banys a mar tot just començaven a posar-se de moda. La platja, com fa cent anys, segueix essent d’una bellesa incontestable, i un arrosset al restaurant La Caleta, el zenit idoni.
El vell i el nou es troben a Sant Vicenç. El modern camp de golf de 18 forats, una instal·lació envejable, conviu amb el tradicional Museu del Pessebre de Catalunya, un centre únic al país. El brogit del pas de l’autopista que el connecta amb la ciutat té un parèntesi de silenci i tranquil·litat al Parc dels Germans Gabrielistes, un preciós jardí amb fl ora autòctona que ens aboca al mar des d’un mirador privilegiat.
Però a mi doneu-me els costeruts carrerons del nucli antic com la baixada de la Riera, les cases de carrer que s’agombolen al voltant de l’església i masos com can Brunet, can Mora o can Ramis. Aquest és el Sant Vicenç que es va fer dels bancals que pugen pel suau pendís de la serralada i de la costa baixa que besa l’horitzó on, des de temps immemorials, els veïns han perdut les seves mirades.

 
Llavaneres and Sant Vicenç, in the midst of pine trees

Just on from Argentona's gully the coastal mountain range forks out into two separate ranges. Along the sea, smoother and more subtle, the Montalt range consists of small granite hills between uneven gullies full of granite dust and then the pine forests which, in some cases, reach as far as the beach. In the middle of this Mediterranean forest, Sant Andreu de Llavaneres and Sant Vicenç de Montalt are two of the towns which best maintain the spirit of the area: a rich existence tempered by the green and the blue of the horizon.
Sant Andreu de Llavaneres's connection with the pine trees of the mountain range dates back to old times, as the first Neolithic shelters to be found by mankind were located in the Rocs de San Magí, in the middle of Montalt. But these ancestors have also to be shared with Caldes d'Estrac and Sant Vicenç de Montalt, as it was not until 1543 that Llavaneres i Sant Vicenç became independent of Mataró.
Llavaneres has lost none of its cosmopolitan character. Indeed, it has been enhanced. Walking along Carrer de Munt, you see the shop windows; look for Passeig Jaume Brutau, the square of the town hall and the Ca l'Alfaro building, a symbol of the tradition of getting away from it all in summer. You see the beautiful residence for the elderly and then wander through the park dedicated to Cardenal Josep Vives i Tutó, a native of the town. And one must not leave without visiting the cemetery. The gothic church (15th Century) gives a greater insight into what needs to be known. Everywhere you will see how Llavaneres has been able to preserve the local spirit, without giving up on its universal character.
In Sant Vicenç there is a blend of old and new. The modern 18-hole golf course thrives alongside the Catalonia Crib Museum, a unique centre which exhibits cribs and nativity scenes from Catalonia and all over the World in all kinds of styles. There is time for silence and tranquillity in the Parc dels Germans Gabrielistes, a beautiful garden with the flowers which are emblematic of the area.
But what I like best are the steep pathways of the old part of town like the walk down the Riera, the old town houses crowded around the church and old country houses like can Brunet, can Mora or can Ramis.
 
Port Balís, la porta al mar
Des del mar, els navegants reconeixen el Port Balís pel seu enorme hangar blau, autèntic sky line d’aquest popular port esportiu del Maresme.
Per als qui no són de mar, a banda que l’hangar també es veu des de la carretera, el nom de Balís s’associa a un dels centres esportius més exclusius del país. La realitat, però, és ben diferent. Avui en dia el port de Llavaneres és com una prolongació del terme municipal, el braç de la vila que s’endinsa al mar i li obre la porta. Els restaurants i botigues de l’equipament han convertit una àmplia zona del port en un bulevard comercial de primer ordre, se sigui navegant o no. Ara, per als propietaris de vaixells, el Port Balís ofereix unes condicions d’habitabilitat extraordinàries. L’amplada de la boca de 80 metres, amb una profunditat entre 4,5 metres a la boca i 3,5 a l’interior del port, i els 775 amarradors d’entre 8 i 25 metres de llarg el fan un lloc idoni per avarar o per passar l’hivern. Diuen que des d’una milla endins hom pot veure el rètol pintat a l’hangar que anuncia el port. Deu ser el millor reclam que té Llavaneres, perquè el Port Balís està estretament lligat de fa anys a l’avenir de la vila. Ambdós saben que es necessiten.
Itinerari
Església antiga de Llavaneres.
Carrer de Munt.
Museu del pessebre de Catalunya.
Passeig dels marquesos de Casa Riera.
[web creada per càpsula media]