Mataró ha canviat més en
30 anys que en tota la
seva existència des del
segle I aC, quan la vil·la
romana de Torre Llauder
va donar raó de ser a un mite del litoral:
Iluro. La ciutat grisa, trista i tancada en si
mateixa, s’ha convertit en la capital lluminosa
i oberta al mar i a la serralada litoral.
En aquesta mutació, el viatger descobreix
als plecs de la ciutat una part de la vida
passada que fuig inexorablement de la memòria:
l’estació atrotinada, els carrers silents
i buits que menaven cap a la plaça Santa
Anna, la Riera fosca de llambordes i vies del
tram inútils, el mural nacionalsindicalista del
carrer d’Ibran, el llòbrec institut o la plaça
de les Tereses dura com els temps, són ja
postals en negre i blanc que a penes es
contraposaven amb moments descolorits
com els dies de fi res o els partits de bàsquet
de Divisió d’Honor al Josep Mora les
tardes de diumenge.
Llavors Mataró era això; una ciutat perduda,
sense mirades, amb el record ranci
del que havia estat i un avenir confús. Ja
havien passat els anys de la capital de les
patates, i la crisi amenaçava per primer
cop la indústria tèxtil, llavors considerada
el gran patrimoni econòmic de la ciutat. Els
mataronins de sempre, però sobretot els
nouvinguts que, a barris com Cirera, els
Molins o Cerdanyola estaven convertint la vila
en capital, esperaven una nova oportunitat
que semblava no arribar mai.
La terra fecunda
Una imponent escultura anomenada Laia,
l’arquera presideix des de 1997 l’entrada
principal a la ciutat. És el llegat artístic que
Josep M. Rovira-Brull va deixar als mataronins.
Segons ell, el conjunt representa
la fecunditat de la terra. La deessa Laia,
abreviació de Laietània, sosté un arc que
apunta a Burriac i tots dos, juntament amb
la vil·la romana de Torre Llauder, al pròxim
Pla d’en Boet, formen el triangle màgic del
passat de Mataró.
Però el passat immediat d’aquesta Porta
Laietana era un altre, un viaducte horrorós
que tapava la façana de la ciutat i una entrada
des de Barcelona on hi havia hagut
centenars d’accidents.
Des d’aquesta monumental entrada avui
l’accés al litoral és franc. Desmantellats
els tallers de RENFE que presidien un
territori erm i brut, avui el passeig marítim
fa de Mataró la capital del litoral. El port
esportiu, vell anhel de la ciutat, ha estat el
revulsiu de la reforma de la línia de costa
i així, aquest espai, és ara una nova àrea
de lleure urbà, un espai natural guanyat al
no-res. El Mataró d’avui s’enlluerna en la
Mediterrània i fa de la mar un nou motiu
d’orgull veïnal. El passeig del Callao, amb
l’original línia de cases a trenc de sorra sortosament
salvades, les guinguetes d’estiu, els
clubs com La Sal, enllà de la riera de Sant
Simó, el nou Dimas i la nacional convertida
en carrer, han confegit de la costa un nou
barri per a l’esbarjo. Les nits d’estiu, a Mataró,
fan goig. Les de la resta de l’any, enveja per als
de terra endins.
Des de la línia de costa, Mataró es projecta
ara a tot el país. La via Europa és l’eix urbà que
permet aquesta connexió amb el món. La Matarona,
escultura de Jordi Cuyàs, acomiada el
visitant quan, de la plaça de França estant, es
disposa a agafar la moderna ronda per buscar
noves mirades nord enllà. Enfi lant-se pels primers
turons de la serralada, el raval d’aquesta urbs
postmoderna es diu Mataró Parc.
La vista que hi ha de la metròpoli des de la
terrassa del centre comercial és d’impacte. El
nou Mataró sorgit del creixement i la dignifi cació
dels antics barris perifèrics (Cerdanyola, Cirera,
els Molins, Rocafonda o Ciutat Jardí), abraça
el centre històric amb noves avingudes com la
dels Països Catalans i crea noves centralitats
i modernes formes d’entendre la vida urbana.
En 22,5 quilòmetres quadrats conviuen tantes
ciutats diferents com diversa és la procedència
dels habitants; de l’Europa de l’Est a l’Àfrica i
de la Xina a Extremadura, Mataró es projecta a
si mateixa al rostre de cada ciutadà. Aquesta
riquesa fa d’ella una terra fecunda.
Mirada urbana
El passejant és avui, com no ho serà més en
tot el Maresme, un ésser urbà. Els darrers ecos
de la vila agrícola fan parada cada dissabte a la
plaça de Cuba; és el cordó um bilical que uneix
passat i present. Perdre’s entre verdures i hortalisses
és recordar també que, a l’altra banda
del terme, a les Cinc Sènies, sobreviu el darrer
pulmó agrari de Mataró, un plaer per als sentits,
una necessitat vital, un indret de masos majestuosos,
torres de guaita i feixes ordenadament
conreades a descobrir per tothom.
Deixem el mercat, travessem la plaça de les
Tereses i endinsem-nos al centre tot travessant la
Muralla del Tigre pel carrer Sant Josep, on hi ha el
convent carmelità del mateix nom edifi cat a partir
de 1588, del qual cal destacar la façana, l’església
i el claustre.
La riquesa patrimonial del Mataró històric és
indescriptible en un espai tan reduït com aquest.
La ciutat va tenir quatre grans etapes de
creixement que han deixat petja en edifi cis
i vials públics. Del segle XVI les muralles,
les cases Milà i Escrivà, la Creu de Terme
o la casa que acull el Museu Arxiu de
Santa Maria. El barroc va confi gurar el
centre actual. La basílica de Santa Maria,
la Casa de la Ciutat i l’Hospital en són
mos tres arquitectòniques. Els nous carrers
(Barcelona, Riera, Nou, Argentona...) i el
seguit de places que en sorgeixen (plaça
Gran, Peixateria, Ajuntament, Santa Anna...)
confi guren una trama que doten
Mataró de personalitat.
Del neoclàssic la Casa de la Ciutat,
can Ximenes, la Peixateria o el col·legi de
Valldemia, per dir alguns edifi cis molt coneguts,
i del modernisme, el geni creador
de Puig i Cadafalch, Jeroni Boada, Melcior
de Palau, Eduard Ferrés i Puig o un molt
jove Gaudí, han esquitxat Mataró d’edifi cis
com la Casa Coll i Regàs, la Benefi cència,
la Presó, les Llars Cabanelles, l’Escorxador,
la Cooperativa Obrera, Casa Perera, Cases
Marfà o Casa Fonrodona, que contribueixen
a donar un perfi l burgès i nobiliari a la ciutat.
Per tornar a la modernitat, pugeu fi ns al nou
Parc Central, l’arquitectura contemporània
de l’entorn es dóna la mà amb una jardineria
arriscada i vehement en un espai lúdic i
engrescador que integra centre i perifèria,
fent de viure a Mataró un passeig per un
territori en progrés constant.
Enllà de la mirada urbana queden masos
impressionants com can Tria de Mata, can
Palauet, les ermites de Sant Martí i Sant
Miquel de Mata o alguns vapors de quan
la Revolució Industrial va fer de Mataró una
ciutat. Laia, l’arquera ja apuntava la seva
fletxa en aquest sentit.
|
 |
| |
Mataró, a transformated city
In the last 30 years Mataró has changed more than during its whole existence, dating from the first century when the Roman town of Torre Llauder made real the coastal myth called Iluro (the Roman name). The sad, grey, closed-in-on-itself city has become a luminous capital which is open to both the sea and the mountains.
An imposing statue known as Laia l'arquera (Laia the archer) has presided over the main entrance to the city since 1997 and represents the fertility of the land. You can reach the seafront from this monumental entry point. The sports marina is a new area of urban leisure. The passeig del Callao (the promenade along the seafront) with its original line of houses right on the sand, the summer bars, clubs such as La Sal - just beyond the Sant Simó riera (gully), the new Dimas restaurant and the main road being converted into a street with pedestrian crossings have all contributed to making this part of the coast into a new recreational area.
From its coastal position Mataró is now projecting itself all around the country. The via Europa is the urban centre which makes this connection with the world possible. Jordi Cuyàs' sculpture, the Matarona, says goodbye to the visitor who, from the plaça França, wishes to head north via the modern ring road.
Mataró has an extraordinarily rich historical legacy. The city has been through four big growth spurts which have left their mark on buildings and public thoroughfares. From the 16th century there are the city walls or ramparts, the Milà and Escrivà houses, the Terme Cross and the house which is home to the Archive Museum of Santa Maria. The Santa Maria basilica (make sure you see the Dolors grouping), the Casa de la Ciutat and the old hospital are all examples of the Baroque style which dominates the current city centre.
The Neoclassic; Casa de la Cuitat, can Ximenes, la Peixateria square or Valldemia school as well as the Modernism; the creative genius of Puig i Cadafalch, Jeroni Boada, Melcior de Palau, Eduard Ferrés i Puig or a very young Gaudí, have sprinkled Mataro with buildings such as the Casa Coll i Regàs, the Beneficència, the prison and the Cabanelles homes which all contribute to Mataró's noble and bourgeois profile.
|
| |
| Les passes pel centre |
Des de la plaça Santa Anna, cor urbà del
barroc, la mirada vaga pel carrer Barcelona
fi ns a la plaça de la Peixateria. Les quatre
èpoques d’esplendor de la ciutat (s. XVI,
barroc, neoclàssic i modernisme) surten al
pas del caminant. Mataró no és una ciutat
extraordinàriament monumental, però
una tarda de passes perdudes pel centre
us dóna la idea de com la ciutat s’ha fet a
si mateixa fi ns avui amb orgull i empenta.
El carrer d’en Xammar i el de la Palma ens
aboquen a la plaça del Beat Salvador, porta
de tot un entrellat de placetes que donen
a la ciutat un aire íntim, quasi romàntic. El
Fossar Xic, la plaça Xica, la plaça Gran, la
plaça de l’Ajuntament i la de Santa Maria
són espais petits, menuts alguns, que fan
imprescindible el pas lent que permet assaborir
l’escalf d’aquesta mena d’indrets.
Els carrers que ens menen a aquestes
places, el d’en Pujol, el de Sant Cristòfol,
el d’en Palau o el de Santa Maria contenen
alguns dels comerços més interessants i
clàssics de tota la ciutat. Passeig rodó el
que, a més d’admirar la bellesa de la trama
urbana, permet al caminant nodrir els cinc
sentits amb l’oferta comercial d’un centre
potent on sempre hi ha alguna cosa per
descobrir. |
|
 |
|
