Una ciutat mediterrània és una
riera i un grapat de cases a
banda i banda arrupides al
voltant de l’església. Com
Barcelona amb la Rambla,
Arenys de Mar i de Munt són dos dels
millors exemples de vila mediterrània que
hi ha a aquesta banda de la mar. I com a
tals s’han d’entendre i conèixer.
Si hi ha dues rieres mediàtiques són les
d’aquests dos pobles. No hi ha tempesta
d’estiu que no atregui les càmeres de televisió
per mostrar les seves espectaculars
ramblades; però quedar-se amb aquesta
idea és d’un reduccionisme ridícul. Ambdues
viles han crescut força els darrers anys
transformant la seva estructura urbana i, tot i
mantenir vives les rieres com a eix vertebrador
dels municipis, s’han obert fi ns permetre
mostrar al viatger les múltiples facetes del
seu patrimoni històric i de futur.
Encaixonada entre la serralada del
Corredor i la del Montnegre, amb els
Tres Turons (557m) i el Montalt (595m)
tancant-la pel sud, i el Collsacreu (368m)
com a únic pas de muntanya cap al Vallès,
la riera de Sobirans recull totes les aigües
de la vessant oriental del Corredor i les
mena al mar. Les de l’altra vessant es
fi ltren pels terrenys calcaris de la serra, i
formen les abundants fonts i pous d’aigua
que donen personalitat i prestigi a Dosrius.
Però si d’aquella banda el territori té un
aire feréstec i boscà, de l’altra la fesomia
del país és absolutament mediterrània i la
riera de Sobirans, que després pren el nom
dels dos municipis que travessa i als quals
dota de la seva acusada personalitat, n’és
el seu principal exponent.
Artesans i artistes
Deixant a l’espessa fondalada de la riera
el veïnat de Sobirans, on hi ha l’ermita de
Lurdes, antic lloc d’esbarjo al voltant d’una
capella dedicada a la verge, i el lloc de
Torrentbò, popular pel restaurant, al pendís
dels Tres Turons, el poble s’apareix a la
mirada del viatger així que la vall s’obre al
mar i la llum meridional us inunda. Abans
d’entrar-hi, pareu atenció al pavelló poliesportiu
on Arenys de Munt manté enèrgica
l’afecció a l’hoquei sobre patins, un esport
que va portar el nom del municipi arreu del
continent europeu.
Arenys de Munt es deia Sant Martí
d’Arenys al segle IX, quan es va aixecar la
primitiva parròquia. L’actual data del segle
XVI i continua tenint el sant per patró. A
una llegenda d’aquest sant protector dels
cavalls es deuen les ferradures que adornen
el temple. El cavall de Sant Martí es va
desferrar i, en no tenir diners, va demanar-li
a un ferrer que li’n posés una, si us plau.
Com que l’artesà no volia fer la feina de
franc, el cavall li va etzibar una guitza que
el va deixar estabornit. L’home, espantat,
va clavar una ferradura a la portalada de
l’església en senyal de penediment.
Però l’artesania que ha fet popular Arenys
de Munt no ha estat la del foc, sinó la de
les puntes de coixí. El llibre de comptes del
rander Joan Clavell, de 1698, és el primer
document on es parla de les puntaires de
la vila. Però va ser sobretot al segle XVIII
quan es va consolidar comercialment la
punta de coixí. Moltes dones van poder
contribuir a l’economia familiar amb aquesta
feina pacient i artesana, a la vegada que
van permetre l’expansió comercial fi ns a
Amèrica.
La industrialització de la comarca va
portar moltes dones a les fàbriques, però
les dels dos Arenys van mantenir-se fi dels
a l’activitat artesanal que, lògicament, va
anar minvant. Convertida en una activitat
per al temps de lleure, avui a Arenys de
Munt hi ha dues associacions de puntaires
i s’organitzen dues trobades anuals. A més
l’any 2003 es va inaugurar a la plaça de
Catalunya el monument a la Puntaire, obra
de l‘escultor japonès Etsuro Sotoo, autor
d’algunes de les fi gures de la façana del
naixement de la Sagrada Família.
I parlant d’artistes, el gran escultor Manolo
Hugué va sojornar al poble durant la
primera guerra mundial. Diuen que es va
fer estimar tant i que va arribar a ser tan
popular, tot i que estava més escurat que
una rata i va quedar a deure a mig poble,
que el dia que va marxar va ser una jornada
de gran tristor local.
Sinera la culta
Si comenceu a descobrir Arenys de Mar
a les portes del cementiri, us adonareu que,
a banda del seu caràcter marcadament
mediterrani, és una vila on la cultura és
protagonista de la vida local. Des d’un
turó encarat al mar, al qual hi accedim pel
magnífi c i ombrívol camí de la Pietat, el lloc
domina amb la mirada tota extensió de terra
i aigua que conforma Arenys. Sota el turó
del Mal Temps, l’edifi ci del Montcalvari, que
acull una capella datada el 1584, tanca el
perfi l urbà pel nord i estén els dits cap a
la mar en forma de molls on neix Arenys.
Salvador Espriu, estiuejant distingit del poble durant
molts anys en una casa del carrer Bisbe Català, va
convertir el poble en símbol literari i el cementiri en
mite. “Quan et deturis on el meu nom et crida, vulgues
que dormi, somiant mars en calma, la claror de Sinera”,
diu el poema últim de Cementiri de Sinera. L’impacte
emocional d’Espriu damunt la història de la vila va ser
tan fort durant anys, que va impedir conèixer molts altres
creadors locals. Lluís Ferran de Pol, Fèlix Cucurull o
Josep M. Arnau, escriptors com ell; Carles
Vidiella, pianista; Joan Colom, paisatgista o
Joan Antoni Riera, un dels introductors del
barroc italianitzant que tanta fortuna va fer
al Madrid dels borbons, són personatges
que han dotat Arenys de Mar d’una innegable
dimensió culta que confegeix la seva
personalitat actual. D’entre aquest reguitzell
de prohoms, l’historiador i arqueòleg Fidel
Fita és el nom més recordat, probablement
perquè dona nom a la prestigiosa biblioteca
que enguany acompleix mig segle de vida
al seu estatge de Can Juncosa, una meravella
de casal de fi nals del XIX de visita
imprescindible.
N’hi ha més, com el de Josep Xifré, l’indiano
que va fer construir els famosos edifi cis del
seu nom a Barcelona i que va regalar a la
seva vila el noble edifi ci que porta el seu
nom per a fer-hi un hospital, una altra de les
mirades obligades. Però no tan sols de noms
es fa la mirada a Arenys, pugeu pel carrer
de l’església, potser el més culte de
la comarca, i ho sentireu en pròpia
pell: el museu Molfulleda de mineralogia, el
Marés de puntes de coixí, el teatre Principal
i, en arribar al fi nal, el Calisay, seu històrica
del que va ser popular digestiu i del qual
se’n conserven bótes i alambins.
Ja tindreu temps des d’allà de retrobar
la Riera de baixada, de contemplar el
modernista mercat municipal i d’entrar a
l’església de Santa Maria per contemplar
l’espectacular retaule barroc de Pau Costa
i, ja cansats, d’anar a buscar al mar la pau
de la mirada i els aromes dels plats de peix
que ens reconforten. El port és un univers
viu i ric, potser la millor connexió entre la
Sinera culta i la vida senzilla dels pescadors.
Aquesta és la diversitat d’Arenys.
|
 |
| |
Arenys, the essence of the Mediterranean
A Mediterranean town is a dried-up gully (RIERA) and a few rows of houses all clustering around the church. Like Barcelona with the Rambla, Arenys de Mar and de Munt are two of the best examples of a Mediterranean town along this area of coast. And they need to be known and understood as such.
Before going into town, have a look at the sports centre where Arenys de Munt keeps its love of roller hockey alive, a sport which has made the town's name known all over Europe.
Arenys de Munt was called Sant Martí d'Arenys in the ninth century, when the old parish was founded. The present one dates back to the sixteenth century and still has the same patron saint. But the craftwork that made Arenys de Munt popular was that which involved lace. The lace maker Joan Clavell's 1698 book of tales is the first document which mentions the town's lace makers. The industrialisation of the area meant that many went to work in factories, but those of the two towns of Arenys remained loyal to the handicrafts sector which logically began to peter out. Having become a leisure activity, there are now two lace making associations in Arenys de Munt and they get together twice a year.
If you start discovering Arenys de Mar at the cemetery gates you will realize that, apart from its distinct Mediterranean character, it is a town where culture plays a central role in local life. Salvador Espriu, a distinguished regular summer visitor to the town for many years staying in a house in Bisbe Català Street, turned the town into a literary symbol and the cemetery into a legend. 'When you stop where my name calls you, may you sleep, dreaming of calm seas, the brightness of Sinera", says this poem of the cemetery of Sinera. Go up the street past the church, the Molfulleda Museum of Mineralogy, the Marés Lace Museum and, finally, the Calisay, the historic home of what was a famous liqueur, the jars and distilling equipment of which still remain.
You will have to get back to the Riera from there to go back down, and take a look at the Modernist municipal market and go into Santa Maria Church and see the spectacular Pau Costa altarpiece and then (if you're feeling a bit tired) go down towards the sea to enjoy the comforting tranquillity and the aromas of the fish dishes.
|
| |
| Calamarenys, el mar a taula |
El calamars es pesca a la tardor, quan
l’aigua encara no és freda del tot i els dies
comencen a escurçar-se; vull dir que no
és senzill pescar-lo, cal traça, tremp i una
solvència marinera contrastada; és per
això que fer unes jornades tardorals de
gastronomia dedicades al calamars pot
tenir un doble sentit: un reconeixement a
la feina dels pescadors i un homenatge a un
dels fruits més exquisits que dóna el mar
maresmenc.
Durant gairebé tot el mes d’octubre, una
vintena de restaurants de la vila d’Arenys
de Mar i de pobles veïns, Arenys de Munt,
Caldes d’Estrac, Sant Vicenç de Montalt i
Sant Andreu de Llavaneres s’agermanen
per permetre’ns assaborir la riquesa de la
cuina d’aquest molusc amb plats i menús
especials que el tenen per protagonista.
Tampoc no hi falten la degustació popular,
els guardons dedicats al sector, anomenats
“calamars d’or” i el concurs de cuina.
L’Associació de Restauradors d’Arenys de
Mar i la Regidoria de Promoció Econòmica
de l’Ajuntament estan enllestint la que serà
la dotzena edició del Calamarenys, una cita
ineludible per als paladars d’aquells que
volen sentir el viu contrast entre el blau i el
verd d’aquesta terra posat a taula. |
|
 |
|
