Obrint-se pas en l’estret trau que la serralada litoral deixa perquè corri la riera, la Vallalta és un espai humit vital per renovar l’aire de la plana litoral i regular el termòstat del microclima que fa del Maresme l’anomenada “Califòrnia catalana”. Al peu mateix de la llera, Sant Cebrià i Sant Iscle són dos municipis que, fent de porta del Montnegre, tenen una personalitat molt marcada pel territori on s’assenten. Fa quaranta anys un propietari espavilat va instal·lar una plaça de braus a la fi nca de Puig Castell, a Sant Cebrià. Durant anys, i fi ns que la llei va prohibir aquesta mena d’espectacles, molts turistes de vacances a les platges de la comarca s’animaven a intentar torejar, en el sentit més metafòric del terme, una vaqueta. Després acabaven la festa amb paella i sangria, de vegades també metafòriques, tal com manaven els cànons de l’època. Aquella “Fiesta Alegre”, que així es deia l’indret, resta encara en la memòria dels habitants de la Vallalta. De fet, probablement va ser la seva màxima contribució al foment del turisme centreuropeu, com algunes grans urbanitzacions, que, amb més o menys fortuna, ocupen de fa dècades el vessant sud del Montengre als dos termes municipals; són el llegat d’aquest territori al desenvolupament urbanístic. I és que, amb el temps, tot acaba formant part del paisatge geogràfi c i sentimental. De les vinyes a les maduixes Sortint del Parc Puigverd, i en sis quilòmetres de còmoda passejada, la mirada del viatger descobrirà el sector agrari de Sant Cebrià, un punt on passat i futur es donen la mà i que té en la surera anomenada Suro Gran, que és a mitja ruta, el seu millor mirador. De les antigues vinyes, nom amb què es coneix la zona, ja només en queda el record d’una època molt complicada; però la terra és rica, i masos com Can Terrades, Pi, Ventura o Met segueixen essent avui explotacions a ple rendiment. A la Vallalta es va passar del raïm a les maduixes fi ns a assolir un prestigi encara avui ben vigent malgrat la competència dels conreus industrials andalusos de maduixots sense gust ni aigua. El camí travessa algun pont i s’envolta de plàtans, que a l’estiu garanteixen la necessària ombra per a la gent que va d’una banda a l’altra feinejant la terra. Més endavant, les mines de xampinyons reiteren amb constància la voluntat agrària de la contrada, una realitat desconeguda per a qui no s’endinsi en aquesta passejada. I és que donant un cop d’ull a la vila, el que es veu no sembla tenir gran cosa a veure amb la realitat de la passejada per les vinyes. A la plana els nous habitatges han fet créixer el poble als peus del turó on s’aixeca l’església. L’Esplanada, com porta per nom un dels nous carrers d’aquest sector, acull farmàcia, cafès, botigues i una vida urbana pròpia d’altres municipis amb molts més habitants; és a dir, hi ha voluntat de fer vida de poble a Sant Cebrià. Si amb el nou urbanisme creix la vida, vol dir que el creixement entre la pedra i l’ésser humà és harmònic, i al nucli de Sant Cebrià això sembla que és així. Turó amunt, cap a l’església blanca que es retalla en el blau intens del cel del Maresme, un cop s’ha passat l’autèntic complex comercial i de restauració de can Martri, el batec vital es torna més pausat, com cal a les zones antigues. Des de la fi nestra d’ornamentació plateresca de Can Coris, el relatiu bullici de l’esplanada només és una remor llunyana, tan llunyana com els crits dels afeccionats al futbol que ressonen del camp situat gairebé als peus de la riera que envolta la vila i busca amunt els contraforts del Montnegre i deixa enrere urbanitzacions com Castellar d’Índies, Can Palau o Can Bartomet. Però on l’encant de la mirada gaudeix de tota la seva irresistible força seductora és al bell mig de la riera; aquest és, sens cap dubte, el gran espectacle de la Vallalta. Pujant des de la carretera de Sant Pol les pollancredes, els verns i adés els esbarzers que agombolen el llit sorrenc fan una festa de colors completament diferent a cada estació. Els verds primaverals topen amb els ocres tardorals. Les fulles caigudes donen un caire groc a l’indret fi ns que el vent hivernal que s’escola des del Montseny, s’emporta el fullam i retorna el lloc a un color terrós que, cap al febrer, ja s’esquitxa de nous verds que sorgeixen amb saba renovada. Cal més motiu per anar-hi? Un indret de llegenda A Sant Iscle hi ha la porta del Montnegre. Els seus 1.200 habitants, entre el centre, les urbanitzacions i un centenar llarg de cases de pagès, en són conscients i hom diria que viuen aquesta situació amb un cert to gairebé místic. Qui estima la muntanya en fa, no només paisatge, sinó ànima i esperit. I per Sant Iscle, el Montnegre és el seu cor, que batega en verd com la seva vida. De la vila en podeu visitar l’església, del segle XIX, amb un altar major pulcre, una torre quadrada i alguna volta del romànic primitiu que subsisteix; també podeu acostar-vos a la plaça de les Basses o a la de l’Onze de Setembre, però el que sedueix de veres al visitant que s’hi perd és el lloc conegut com les Dones d’Aigua. Què és això de les Dones d’Aigua, es pregunta el neòfi t? Un lloc màgic. Tècnicament una fi nca, com un parc mig feréstec i ombrívol, perdut de les mirades de carreteres i urbanitzacions. El casalot de Ca l’Oller, el salt d’aigua, el llac, els ànecs i fi ns i tot cignes que l’habiten, el verd espès, la humitat fresquívola, algun so inescrutable..., les Dones d’Aigua; l’escenari on totes les llegendes al voltant del Montnegre són possibles; com la que dóna nom al lloc. Es deia que hi vivien unes nimfes o fades d’una bellesa i voluptuositat inimaginables. Una nit un jove pastor va sentir els seus cants i s’hi va atansar a mirar. Fascinat per la bellesa d’una d’elles, es va deixar seduir i, després de fer l’amor en una clariana del bosc, la noia va quedar embarassada. Espantades, car les dones no sabien què s’havia de fer en tals circumstàncies, una vella de la propera masia de can Patiràs va anar al lloc per ajudar-la a parir. A partir d’aquí la llegenda té molts nals, tots ells carregats de màgia i misteri. Un fi nal diu que el jove pastor que havia atemptat contra el secret de les divinitats boscanes va ésser condemnat a vagarejar per les muntanyes, un altre diu que can Patiràs va ser un mas de grans collites per sempre més, i un tercer diu que les fades van omplir el davantal de la vella d’un regal que, quan la dona va descobrir que es tractava de segó, va llençar pel salt d’aigua i el bosc. Però en arribar a casa el segó s’havia convertit en or pur, i la vella, embogida, es va llençar pel salt d’aigua, ofegant-se. Tots els finals són possibles a les Dones d’Aigua.   La Vallalta, the door to the Montnegre Making your way down the narrow gulley provided by the coastal mountain range, Vallalta is a humid area which is vital for the provision of fresh air for the coastal plain, thereby regulating the thermostat of the microclimate which makes the Maresme the 'Catalan California'. At the very foot of the old river bed, Sant Cebrià and Sant Iscle are two towns which, acting as a doorway to the Montnegre, have a very distinct personality connected to the area they are located in. Leaving the Parc Puigverd, and its pleasant six-kilometre area for walks , the traveller can discover the agricultural land of Sant Cebrià, a point at which present and future come together and boasts the so-called "big cork", better known as the cork oak forest which is offers its best views half-way along. Of its old vineyards, which the area is named after, there remains only the memory of a very complicated period; but the land is rich, and farmhouses like Can Terrades, Pi, Ventura or Met are still fully active. In Vallalta strawberries replaced grapes to such an extent that their prestige holds firm despite strong competition from large industrial farms in Andalusia and their tasteless produce. The path leads across the odd bridge and is lined with banana trees which, come the summer, guarantee the necessary shade for people to move around working the land. Further along, the mushrooms constantly remind us of the agricultural vocation of this area, a reality unknown to those who know nothing about this walk. In Sant Iscle there is the Gateway to Montnegre. Its 1200 inhabitants, in the centre, the residential areas and a hundred or so large farmhouses, are aware of it and it may be said that they have a kind of mystical relationship with their surroundings. They love the mountains, not just for its scenic qualities, but also for its spiritual component. The village boasts a 19th century church, with a large impeccable altar, a square tower and some romanic remains; you can also go to the "plaça de les Basses" or to the "plaça de l'Onze de Setembre", but the most enticing is the place known as the"Dones d'aigua". The neophyte may ask what these "water ladies" are. It's a magical place. Technically, it's an estate, like a wild and shady park, hidden away from roads and residential areas.   Un parc esplendorós Amb a penes 759 metres d’alçada màxima al Turó d’en Vives, el massís del Montnegre, al nord del Maresme i llindant amb el Vallès, la Tordera i la riera de la Vallalta, és una unitat de relleu que confereix una personalitat indòmita i original al nord de la comarca, doncs els darrers contraforts moren a trenc de mar, l’altre element característic del Maresme. Amb 15.000 hectàrees, aquest massís, el nom del qual prové de la foscor de les seves terres, que li atorguen una mística essencial per entendre el seu encís, va passar a formar part de la Xarxa de Parcs de la Diputació de Barcelona junt amb la serralada del Corredor el 1989. Poblat des del neolític, tal com demostra el dolmen de la Pedra Gentil, l’ús agrícola del sòl ha desaparegut pràcticament, i ara el seu territori es va reconvertint per dedicar-lo a usos lúdics i d’oci. Així, el Montnegre, amb indrets inoblidables com la riera de Fuirosos, l’ermita de l’Eola, Sant Martí de Montnegre o Hortsavinyà, és avui un territori ocupat en el 95% per la massa forestal, la qual, en algunes àrees, està formada per una vegetació de caràcter centreuropeu, cosa que el converteix en un lloc molt agradable per a l’esbarjo. Itinerari L’església de Sant Cebrià Un recorregut per les vinyes Dones d’Aigua Riera de la Vallalta Conreus de maduixes [web creada per càpsula media]