No us penseu que és una redundància, evidentment que qualsevol vila és un lloc per viure-hi, però Premià, sí, un de sol, no el de Mar i/o el de Dalt com resten dividits administrativament i toponímica des de 1836, és avui en dia un indret fet i pensat exclusivament per residir-hi, amb avantatges i inconvenients, amb renúncies i privilegis. I com en tot lloc preferentment residencial, el millor patrimoni és la seva gent. Per conèixer on comença Premià, territorialment i històrica, cal enfi lar-se fi ns a Sant Mateu, un dels vèrtexs de la serralada litoral. A 499 metres d’alçada, l’ermita romànica de Sant Mateu, una graonada amb dos xiprers i una petita volta de canó coronada per un minúscul campanar de cadireta documentada al segle X, és el lloc clau per entendre què és Premià. Dalt d’un turó entapissat d’espessos pins i amb el mar cobrint-li les espatlles com un teló de fons blau, el passejant que s’hi atansa té a l’abast de la seva mirada la síntesi visual i emocional del país que neix arran de mar a l’època romana, i s’esforça amb els anys per expandir-se terra endins buscant l’aigua i les terres de conreu. Enfront, i fi ns on la vista abasta, la terra plana i fèrtil del Maresme, el platejat dels hivernacles que sota la llum del sol creen un singular efecte cromàtic de mar interior, l’excessiva extensió rogenca de teulades de cases adossades i els antics nuclis urbans bruns i bigarrats com pinyes. A tocar amb la mà, el mas al qual pertany l’ermita emergeix com a poderós símbol de la fertilitat d’aquesta terra i del treball de la seva gent. Més enllà la plana del Vallès i les seves conurbacions urbanes es perden entre la boirina fi ns a tocar de la cinglera de San t Llorenç de Munt i la serra de l’Obac. A partir d’aquest punt comença un altre país que ja poc té a veure amb aquest del litoral. Aquí va néixer mossèn Josep Mas i Domènech, compilador de l’arxiu de la catedral de Barcelona i gràcies a la recerca del qual sabem que Premià va néixer el dia 21 de desembre de 965, data que els testamentaris del comte Borrell van cedir la parròquia de Sant Pere a la seu barcelonina. Pel camí de la costa, el descens fi ns al cap de la petita vall on s’assenta el nucli urbà de Premià de Dalt és un devessall de sensacions. La pineda es va aclarint i el panorama s’eixampla cap a feixes antigament cobertes per vinyes. El campanar de la parròquia emergeix entre teulades. Alguns masos miraculosament supervivents, com Can Riera, recorden el passat de pagesia rica de la contrada, mentre que els primers xalets, dels més antics del poble, denoten que l’estiueig va ser una font important de l’economia local, fi ns que els fi lls o néts dels pioners van decidir que la segona residència es convertiria en primera. Així de simple ha estat la transformació del poble. El cotxe, l’autopista i el tren han fet el que ni la fi l·loxera havia aconseguit, capgirar el model de creixement. De la fàbrica, nom popular de l’empresa Premià Tèxtil, símbol de la breu petja industrial al municipi i creada l’any 1880, avui només en queda la xemeneia, i les antigues fi nques agràries de can Balet i can Figueras s’han convertit en l’eixampla de la vila en forma de rengleres de cases i serveis necessaris per créixer, com el poliesportiu o l’institut que porta el nom d’un fi ll il·lustre, l’enyorat poeta Valerià Pujol (1952-1992). El centre de Premià té l’aire de poble perdut, un fet que encara el fa més atractiu al visitant i estimable al resident. Els carrers resten silents, hi ha molt poques botigues i, si no fos per l’activitat de l’ajuntament i les dues ofi cines bancàries, durant bona part de l’any hom diria que és un llogarret perdut d’alguna contrada pirinenca. Però aquest aire es trenca conforme es baixa i, entre els blaus celestes i marins, s’albiren les primeres cases de Premià de Mar. La biblioteca Jaume Perich, en memòria del genial ninotaire que va fer de Premià el seu país petit, el consultori mèdic, l’escola Marià Manent, un altre premianenc d’adopció, l’institut, correus o el pavelló, delaten que Premià de Dalt és un poble gran, amb el bategar calm però imparable de les viles residencials. I aquesta idea encara es reforça més si, al sud, busqueu el dens nucli urbà del barri Santa Anna, nascut a corre-cuita durant els anys del gran boom migratori i compartit amb el poble veí. Premià de Mar té un territori ínfi m, no arriba als dos quilòmetres quadrats, on viuen en peculiar harmonia trenta mil persones, moltes immigrades d’Àfrica i altres indrets llunyans. Aquesta estreta llenca a penes va restar habitada fi ns al segle XIX. La por a les incursions corsàries mantenia la població arraulida al nucli del que avui és Premià de Dalt. Can Manent, una de les primeres cases pairals i avui seu de la biblioteca, bastida al segle XVII, és el símbol de l’arrencada de la vida aquí. La propietat era immensa i cobria una part important del terme municipal. En terrenys cedits al poble es va aixecar l’església, primer pas cap a la independència que es va assolir l’any 1836. Dotze anys després, l’arribada del primer tren d’Espanya va fer créixer la jove vila amb molta més empenta que no pas Premià de Dalt. Si l’agricultura i la pesca havien servit per assentar la població durant el segle XIX i donar-li raó d’existir, la indústria va ser el gran motor de creixement de la vila. Avui encara hi ha al paisatge premianenc tres mostres de l’esplendorós passat fabril del poble que qualsevol passeig no ha d’evitar; és el passat que fa entendre el present. La fàbrica del gas, d’estil modernista- noclàssic i construïda l’any 1884, és l’única fàbrica de gas d’hulla que queda en peu a Catalunya. La rehabilitació que l’ha convertida en museu és obra de Rafael de Cáceres. La Lió Barcelona, hereva de Bartomeu Puiggròs (1898), va ser la gran fàbrica dedicada a l’estampació de teixits a la lionesa des de 1926. La porxada és la part més important de la seva arquitectura, i avui encara es conserva. La tercera és Can Sanpere, nascuda l’any 1898 de l’associació del pioner de la indústria tèxtil local, Genís Mayolas, i de Claudio Sanpere. El cèntric solar que ocupa aquesta fàbrica és a punt de convertir-se en habitatges. De la resta del passat tèxtil i d’estampació que va donar feina i riquesa als habitants del poble, a penes en queda el record i un museu a mig fer. Avui Premià de Mar és una ciutat de serveis que ha assumit el paper residencial amb imaginació. Un comerç actiu, unes entitats vigoroses, una ciutadania emprenedora, una certa redescoberta del litoral com a espai de gaudi col·lectiu (que augmentarà quan estigui acabat el port) i, sobretot, la voluntat de viure aquí, de fer d’aquesta terra el seu lloc al món, donen un especial atractiu a la vila i la seva gent, que són tot u.   Premià, a place to live in At 499 metres high, the Romanic hermitage of Sant Mateu is vital to be able to understand Premia. Stretching out below is the fertile plain of the Maresme, the rooftops of the terraced houses and the urban spread. Just nearby is the country house from which the hermitage rises as a powerful symbol of the fertility of this land. Further on lies the plain of the Vallès whose urban sprawl is lost in the mist. Following the coastline down towards the small valley where the town of Premià de Dalt lies gives rise to a mixture of emotions. The tower which houses the church bell. Farmhouses such as Can Riera recall the rich farming heritage while the first chalets remind us that visitors coming here to spend the summer were important to the local economy until the children and grandchildren of the pioneers decided to make the secondary homes into their main residences. The car, the motorway and the train have turned the traditional growth model on its head. Although the centre of Premia gives off an air of a lost village the library, the consultancy, the Maria Manent school, the secondary school, post office or the pavillion show that Premia is a residential town. Premià de Mar is small (hardly two square kilometres) and has a population of 30,000 people although it was barely inhabited until the 19th century. Can Manent, one of the first family homes to be built in the 17th century is a symbol of the beginning of the settlement there. The church was built on the grounds granted to the village, a first step towards the independence achieved in 1836. If agriculture and fishing had served to establish the population during the 19th century and give it a raison d'etre, industry was the driving force behind its growth. Even today the town's scenery shows three signs of the town's splendid industrial past which should not be missed on any stroll around town. The Gas Station with its modernistic neo-classic style was built in 1884. It is the only gas-oil station left in Catalonia. La Lió Barcelona was a huge factory dedicated to Lyonais textile printing from 1898. The third is Can Sanpere where production began in 1898. There is hardly anything left of the other factories. Today Premià de Mar is a service town which has given thought to its new residential role. R.V.   La Cisa, un indret simbòlic Situat dalt d’un turó amb espectaculars vistes sobre Premià i el litoral, el santuari de la Cisa és el més popular dels de tradició marinera de la comarca. Diu la tradició que, al segle XIII, una pastora del mas Cisa va trobar- se una imatge d’una verge bruna en una cova. Tres cops va intentar portar la verge a la casa dels amos i per tres vegades la fi gura desapareixia del cistell i tornava a la cova. Fins i tot van fer una processó per portar-la a la parròquia, però ni així. I com que el fervor popular diu que, si passa un fet així, és que la verge no es vol moure d’allà, doncs s’hi va construir una capella un cop superat, amb un nou miracle, el litigi amb Vilassar, que creia que la verge mirava cap al seu terme. El santuari actual és del segle XVIII; l’anterior, de 1530, va ser cremat durant la Guerra de Successió. Atret per la devoció marinera (hi ha una important col·lecció d’ex-vots), per aquí va passar mossèn Cinto. Però sobretot els que hi passen són milers de premianencs, ja sigui pel tradicional aplec, el primer de maig, o qualsevol altre dia per omplir la mirada i l’esperit d’una de les estampes més potents d’aquesta terra humil en riqueses però extraordinària en sensacions. Itinerari La Cadira del Bisbe Can Riera El santuari mariner de la Cisa El mas de Can Figuera El barri de Santa Anna-Tió [web creada per càpsula media]