Si us enfi leu per la carretera
d’Hortsavinyà i, cap a la
meitat dels tres quilòmetres
i escaig asfaltats que té, us
dediqueu a fer vagarejar la
mirada —Calella al fons, la fondalada de la
riera als vostres peus, algun mas escampat
i solitari i la frondositat del paratge on sou—,
durant l’estona que esteu aturats us oblidareu
que, a penes fa uns minuts, éreu al mig d’un
bullidor de gent, llengües i costums com
no n’hi ha cap altre de tan cosmopolita en
tota la comarca. I el que val per a Calella
val per a Pineda. Remunteu la riera camí de
Sant Pere del Riu, atureu-vos a mitja pujada
i feu el mateix exercici. Ningú pot dir que
coneix ambdues viles si no ha passat per
aquesta experiència sensual.
Calella i Pineda viuen enllà del mite de
turisme de sol i platja, centenars d’hotels,
botigues de souvenirs més o menys curiosos
i bars tothora sorollosos i alcohòlics
que van crear-se, i amb raó, durant més
de dues dècades i que van transformar
l’aspecte d’ambdós municipis. Entenent
que ara no és hora de discutir si allò els va
fer més mal que bé, les dues viles treballen
per transformar el que innegablement és la
seva principal riquesa en una activitat sostenible
i harmònica amb el seu estil de vida,
costums i cultura. La recerca d’un turisme
de caràcter familiar i un nou ordenament
urbanístic són dos dels pols principals que,
d’uns anys ençà, estan fent que Calella i
Pineda deixin de tenir el malnom de “la dels
alemanys” per ser el que sempre han estat
i tenien amagat: dos indrets on el viatger
deixa vagar còmodament la seva mirada
entre el verd fosc del Montnegre i el blau
intens de la mar.
Calella és passejar
Tot baixant a la plana, la riera de Capaspre
s’obre pas entre edifi cis per mostrar-nos
l’esplendor de la mar calellenca. Probablement
aquest, o un de molt pròxim, era el
camí que feien els antics habitants de la
zona per atansar-se a les quatre barques
de pesca que tenien avarades a la cala, un
indret avui mitològic on aviat van aixecar
alguna barraca per desar-hi els estris. Així
va néixer Calella. La cala va desaparèixer
fi ns a convertir-se en l’espectacular platja
actual per efecte dels sediments que la
riera anava abocant al litoral i, un cop els
pirates van deixar d’atacar la costa, els
veïns, cansats d’anar amunt i avall, van
decidir establir-se al litoral.
Però, tot i tenir els peus dins l’aigua i el
nas ben enganxat a l’olor de mar, defenso
i defensaré que, per damunt de tot, Calella
continua essent avui un lloc per passejar
El parc Dalmau és per passejar, els carrers
del centre comercial són per passejar,
els voltants de l’església i el nucli antic
són per passejar, el passeig de Manuel
Puigvert i la seva continuació al passeig
de les Roques, el de Garbí i fi ns la plaça
Ròmul i Alsina, amb el nom ja paguen tots
plegats, i la platja, el famós sorral baix que
tant atrau els estrangers, també és un lloc
per passejar i perdre-hi la ment i la mirada.
Al cap i a la fi , la temporada de banys és
molt curta, i els atractius de tots aquests
indrets, inesgotables.
Vil·la Paquita, o “els pins d’en Pelayo”,
era el nom d’una fi nca que va ser adquirida
per l’Ajuntament; avui és el Parc Dalmau,
amb avingudes vorejades d’acàcies que són una pura
delícia i que abstrauen el viatger fi ns que oblida que
és enmig d’un nucli urbà curull de vida bulliciosa. Als
carrers Bruguera, Església, Sant Joan i Juvara hi ha
botigues de tot. Per vida comercial, Calella és la capital
de la comarca de llarg. Els souvenirs que van atraure
el turisme fa anys han deixat pas a un comerç modern,
divers, actiu i atès per gent molt amable i coneixedora
de la seva feina. El shopping és passeig, o no?
A la primitiva església de 1539 se li va ensorrar el
campanar l’any 1747. Aixecada de nou, va ser cremada
l’any 36 i tornada a bastir el 39, per ser fi nalment inaugurada
l’any 51. D’aquest pastís n’ha quedat, com a
mínim, un entorn agradable per al vianant, que buscarà
amb afany la plaça de la Constitució, punt neuràlgic
del nucli antic. Can Salvador de la plaça, casalot amb
tons gòtics del segle XIV i actual biblioteca, és potser
el punt central de la passejada patrimonial pel centre,
que es complementa amb Can Rodona, Can Galceran,
can Giol, Can Plamada i Can Bartrina.
I si, és clar, com els primers vilatans, també arribem
a baix a mar. El primitiu passeig Manuel Puigvert
continua des de fa uns anys pel de les Roques i
el de Garbí (a banda i banda de la via), fi ns
a la plaça de Ròmul Bosch i Alsina, fi ll de la
vila que va ser alcalde de Barcelona i que,
des del seu càrrec a la junta del port, va
promoure l’ampliació de les instal·lacions.
O com us penseu que es diu el popular
moll de la fusta de Barcelona?
Descobrir Pineda
Pineda sempre ha estat vista, pel foraster,
com un apèndix de Calella. Gran error.
No hi té res a veure. El bullici que hi ha a
tothora i tostemps a la vila veïna te aquí un
punt de calma estacional que recorda al
passejant que Pineda conserva una mica
encara aquell esperit de poble nascut de
la diàspora ciutadana de les vil·les romanes
que esquitxen la zona cap al recer de la
primera església, consagrada al segle XI.
Destruït per les galeres turques l’any 1545,
el poble va renéixer a partir de l’església
actual, fortifi cada durant un temps per una
precaució que no li va estalviar destruccions
durant les guerres napoleòniques i
les carlinades. Quina vida tan agitada, la
dels pinedencs.
És per això que el nucli antic de la vila
és, sobretot, del segle XVIII i XIX, tot i que
de tant en tant hom pot trobar una fi nestra
dovellada gòtica o una creu de terme del
segle XIV. La passejada pels carrers Major,
Ciutadans i la plaça de Catalunya hi és
obligada, tant com la contemplació de Can
Cànoves i Can Jalpí, avui centre cultural,
com destinar una tarda a perdre-us per la
fundació Tharrats, per la biblioteca Serra
i Moret, una de les primeres que va fer la
Mancomunitat, que va ser impulsada pel
llavors alcalde i que avui dóna nom al centre,
o buscant racons pinedencs de qui va ser
un dels seus fi lls més il·lustres, el lingüista
Joan Coromines.
Però on Pineda pren la seva dimensió
exacta és riera amunt, camí del Montnegre.
Els arcs de l’aqüeducte romà, únic per a
aquestes contrades, ens donen una perspectiva
exacte del caràcter frondós i humit
de la vall de Riu. Tot i que el petit nucli de
Sant Pere pertany a Tordera, en estar encarat
damunt Pineda, a mig camí de l’ermita de
l’Erola i de Sant Martí de Montnegre, hom
l’ha fet, a la porta d’aquesta serralada fosca
i feréstega. I aquesta porta est, ningú no ho
dubta, és Pineda. Ben bé que el castell de
Montpalau ho avisa al caminant que, entre
encantat i vagarós, es deixa perdre per
aquestes contrades sense ruta ni mapa;
un dels plaers d’aquest municipi.
|
 |
| |
Calella and Pineda, a life outside their notoriety
If you ever go up the Hortsavinyà road, about halfway along its three and bit kilometres, stop and have a look around; Calella in the distance, the deep part of the gulley at your feet, the green lushness around you. While you're standing there you forget that just a few minutes ago you were right in the middle of a mix of people, languages and cultures like no other in the county. And what goes for Calella goes for Pineda too. When you go back up the riera (gulley) towards Sant Pere del Riu, stop somewhere around the middle and have a look around again.
Calella i Pineda have a life outside their notoriety for the type of tourism that goes for the sun and beach, the hundreds of hotels, souvenir shops, and around-the-clock noisy drinking bars that have existed for more than two decades and which totally transformed the way both towns look. Of course here isn't the place to discuss whether this was a good or bad thing but now the two towns are working hard to transform their principal source of income into a sustainable activity which fits in with their lifestyles, customs and culture. Attracting a family-orientated tourism and a new style of town-planning are the two main areas which Calella and Pineda have been working on for the last few years to try and get rid of being known as the places 'where the Germans go'. The aim is to get back to what they were, i.e., two destinations where travellers can rest their eyes comfortably between the dark green of Montnegre and the intense blue of the sea.
Carrying on down the plain, the gulley of Capaspre makes its way between buildings to bring the visitor to the splendour of the Calella beach. This was probably the path that led previous residents down to the few fishing boats that they had tied up in the now mythological cove. This is how Calella came to be.
Pineda has always been seen as an appendix to Calella. Big mistake. There is a hustle and bustle which goes on at all hours in Calella which you don't find here. There is a seasonal calm which reminds the visitor that Pineda still has that village spirit born of the diasporas from the remains of the Roman villas which can be found scattered all over the area up to the shelter of the first church, consecrated in the 11th century and destroyed by the Turkish galleys in 1545.
|
| |
| La llegenda dels alemanys |
La conversió de Calella en una vila turística s’ha anat alimentant
al llarg dels anys amb diverses llegendes. La de l’autobús de turistes
alemanys que anaven a Calella de Palafrugell i, per error del conductor,
van acabar a Calella del Maresme és la més difosa, tot i que hi ha qui
defensa que l’autobús dels alemanys en qüestió anava cap a la Costa
Daurada i, en tenir una avaria important a l’altura de Calella, van haver
de quedar-se un parell de dies a la vila maresmenca amb el resultat
que, un cop arranjat el vehicle, van decidir que ja els agradava fer
vacances allà on havien anat a raure per accident.
Tanmateix la realitat tampoc no és tan allunyada de la llegenda,
ja que la descoberta de Calella va ser, com totes les descobertes,
absolutament fortuïta. La indústria tèxtil de la vila va ser el primer
pol d’atracció d’alemanys, que viatjaven a Calella per feina. D’aquí a
l’enjòlit pel sol i la bellesa de les platges hi va anar un pas, és clar.
Tot i que, si cal atribuir a alguna persona la descoberta de Calella
al turisme alemany, aquest mèrit recau en la popular Margot qui,
després de conèixer la vila, va decidir començar a portar-hi amics,
coneguts, saludats i veïns..., fi ns avui, és clar. |
|
 |
|
