Sense perdre la dimensió marina,
aquell aire especialment
humit i suau que embolcalla
els hiverns i tempera els
estius, Òrrius i Dosrius són
els dos municipis del Maresme on el bosc
s’ensenyoreix en tota l’esplendor de la
mirada. I això marca ambdós pobles, tant,
que n’esdevé el principal patrimoni.
A 257 metres d’alçada, la vall on s’ajeu
Òrrius tenalla el municipi i l’aïlla tant del
mar com de les planes vallesanes. Amb
el turó de Céllecs cobrint-li les espatlles i
els turons d’en Cirer, Burriac i dels Oriols
allunyant-lo de les tramuntanades, Òrrius
és una excel·lència per si sol, per ser on
és i mostrar-se harmònic amb l’entorn. La
pineda mediterrània s’alterna amb brolles
damunt d’un sòl clar, blanquinós a voltes, de
terres calcàries. El poble a penes s’apareix
com una clariana.
A mb més de q uaranta quilòmetre s
quadrats d e superfície, Dos rius és el gran
pulmó de la comarc a. La v all on s’assent a
el n ucli u rbà s’ estén e n suau p ujada fin s
a Canyamars, un altre s ector d el mun i cipi.
Les nombroses riere s que trave ssen
aquest t errito ri ( Dosrius, Canyamars,
can Rimbles, can Guinardó), no n o més
van dona r no m a l poble a partir de ‘Duo s
Rio s’, evident men t, sinó que formen un
seg uit d’aqü ífers que proveeixen d’aig ua
de boca part de la co marca des de te m ps
im memorials . Enca ra hi ha qu i diu que
l’aigua del seu poble és excel·lent perquè
és “aigua de Dosrius”.
Tot plegat fa que el paisatge de Dosrius
sigui un dels més diversos del Maresme. Al
costat dels boscs de pi i alzina, els conreus,
tant de regadiu com de secà, herbassars
i brolles, fan de les serralades del Far i el
Corredor uns indrets especialment atractius
de la serralada litoral.
A mig descobrir
Òrrius és un poble a mig descobrir, diu
el regidor Miquel Torrent. I si no fos pel
pessebre vivent i pel museu d’esglésies
de Catalunya de Joan Cuquet, encara seria
més invisible, pensa el cronista. Llàstima,
perquè hi ha molta gent que es perd un
indret que, avui en dia, sembla impossible
a prop d’àrees tan poblades com Mataró,
Granollers o Barcelona. I és que Òrrius, a
penes amb 600 habitants, és exactament
això: un indret, qüestió de minuciosit at en
la mirada.
Tot plegat comença a S ant Bertomeu de
Cabanyes, a la serralada litoral al peu de
Céllecs. Ermita romànica (s. XI), clàssic lloc
de pícnic, i restes d’un mas, can Cabanyes,
el més antic del poble. A tocar, restes ibèriques
i la ruta prehistòrica que davalla cap
a la Roca, testimonien el vell arrelament de
l’espècie humana al territori.
Entre setmana, l’única remor que se sent
a mig matí a la plaça de l’església és el
de la moto del viatger, i creieu que aixeca
mirades. Els caps de setmana la plaça registra
l’animació dels visitants que s’aturena dinar a can Jordi, dels ciclistes que escalen
el coll i de la gent d’algunes segones
residències que s’atansen a comprar. No
tots els passavolants saben que, a l’interior
de l’església parroquial de Sant Andreu (s.
XVI), hi ha una capella preromànica. Òrrius
és un poble encara per descobrir.
I qui hi faci del tot, dirà, segurament,
que el millor valor del poble és el seu bosc
espès i mediterrani; bell, antic, serè; i que
la petja humana va fer masos com Can
Prat i Can Femades. Això ho s ap molt
bé la gent d’Òrrius, i n’està orgullosa. La
presència per tot del bosc, inclòs al parc
de la Serralada Litoral, potser els ha impedit
créixer urbanísticament, però els ha
permès preservar un patrimoni únic. Ara
només falten els diners per bastir l’edifi ci
de Josep M. Esperalba i Marta Pujol, que
acollirà la seu de la fundació de l’escultor
Manuel Cus achs, que ha cedit la seva obra
al poble. Llavors sí que Òrrius deixarà de
ser desconegut.
Mirada silvestre
Si en un territori hi ha bosc, conreus i un
import ant aqüífer, amb una implantació humana
equilibrada i respectuosa amb l’entorn, som
en un lloc silvestre, perquè és un indret propi
dels medis naturals. Dosrius, amb menys de
cent habitants per quilòmetre quadrat, és
un poble silvestre, la forest de la comarca.
Aquesta és la seva enorme riquesa. Ni des
de l’antic castell (s. XI), ni des de l’església
parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria (s.
XVI), que conforma l’sky-line del nucli urbà
del poble, s’albira una part considerable de
tota aquesta riquesa.
El punt més alt del terme municipal és el
cim de la serra del Corredor a 632 m. Allà
hi ha el santuari del mateix nom, d’estil gòtic
tardà i aixecat a fi nals del segle XVI. L’edifi ci
consta d’una nau de creu llatina i al creuer
hi ha dues petites capelles laterals; un petit
cambril on es venera la Mare de Déu dels
Socors, i la torre quadrada del campanar,
remat ada per merlets i amb gàrgoles als
angles. Juntament amb la serra del Far, on
hi ha també un s antuari, el Corredor forma
un extens parc natural que, amb els anys,
ha millorat not ablement el seu estat de
conservació, a la vegada que s’ha convertit
en un dels llocs d’esbarjo i excursió preferits
de la gent de la comarca. Si a la primavera
voleu fer una costellada a l’àrea de pícnic
ja cal que hi aneu aviat.
Però quan la mirada es regala realment
amb aquest territori és a la tardor i fins i tot
a l’hivern. La suavitat del clima, la verdor
profunda del bosc, la boira enganxada als
conreus i les gotes d’aigua regalimant per
les fulles confereixen un aire màgic a la
muntanya. Llavors Canyamars és un indret
de faula. A la finca de Can Prats, el pou de
glaç, fet per conservar el gel quan encara
no s’havien inventat les neveres, és en un
indret obac i fred que, lluny de fer basarda,
convida a descobrir-lo. És un edifici cilíndric
de parets amples i reforçades amb
contraforts, com un castell. El campanar de
l’església de Sant Esteve sobresurt entre
les cases arrupides al seu voltant com un
guerrer medieval.
Si els boscos van donar fust a per fer
vaixells a les drassanes del litoral, l’aigua
dóna fonts que brollen a dojo com la font
del Sot, font d’en Homs o font del Malpàs.
Cada font una llegenda, una història per
descobrir. L’explotació de l’aigua de Dosrius
és antiga, tot i que no va ser fins fa un segle
i mig que es va constituir una societat a
qui es va atorgar el dret d’explot ar l’aqüífer
del poble que s’alimenta de les conques
de la riera d’Argentona, de Canyamars, de
Dosrius i de can Rimblas.
Llàstima que l’actual nucli de Can Massuet
no va saber conservar el mas que dóna
nom al barri. Es va enderrocar l’any 1968
i gairebé cap dels veïns que avui hi viuen
no el va conèixer, però el Maresme també
té aquestes coses.
Probablement els carolingis, que van
acampar a prop de l’ermita de Sant Llop
l’any 801 en un intent de dominar el territori
litoral, segons que deia el savi escriptor
Esteve Albert, ja van descobrir moltes
d’aquestes màgiques riqueses silvestres
que encara ara encanten.
|
 |
| |
Òrrius and Dosrius, in the Maresme forest
Without losing touch with the sea, Òrrius and Dosrius are Maresme towns where the forest is a sight to see.
Òrrius is a town which has been half-discovered. And if it were not for the living nativity scene and the museum of churches of Catalonia, it would be even more invisible. A shame, as many people miss out on a place which, nowadays, is almost impossible to find so near to such highly populated areas as Mataró or Granollers. It all begins at Sant Bertomeu de Cabanyes, at the foot of Céllecs, a Romanic hermitage (CXI). You can see Iberian ruins and the prehistoric route which leads to la Roca, all of which are evidence of the origins of mankind in the area.
Midweek, the only sign of life you can hear in the morning in the "Plaça de l'Església" is that of the traveller's motorbike. At the weekend the square is livened up by visitors who stop for lunch in can Jordi, cyclists enjoying the area and people with second homes out shopping. Not all passers-by know that, inside the church of Sant Andreu (CXVI), there is a pre-Romanic chapel. A unique heritage has been preserved thanks to the presence of the forest.
Dosrius, with fewer than one hundred inhabitants per square kilometre, is the area's forest. This is its source of wealth. Not even in the old castle (CXI) or the church of Sant Iscle i Santa Victòria (CXVI) can you see much of this great wealth.
The highest part of the municipality is the top of the Corredor range at 632 m. Here you can see the sanctuary of the same name. Along with the El Far mountain range, where there is also a sanctuary, the Corredor is a natural park which has become one the area's favourite places for excursions and leisure activities in general.
However, autumn is really the best time to enjoy this area, or even in winter. The mildness of the climate, the greenness of the forest, the gentle mist hanging over the crops and the trickling water give this mountain area a certain magic. And Canyamars is a fabled area; the well of ice, made for keeping ice when fridges had not yet been invented, in a shady, cold place. The belfry of Sant Esteve Church stands out like a medieval warrior among the houses sprawling out around it. The water provides fountains springing up wherever you go like Sot, font d'en Homs or font del Malpàs.
|
| |
| Un parc en verd i blau |
Boscos de pins al vessant marina, alzines
i rouredes a l’interior i una antiga petja
humana arreu que va des de dòlmens a masos,
ermites i castells; així és el parc natural
del Corredor-Montnegre, un parc en verd i
blau, la joia natural de la comarca.
Els dos massissos, separats per la riera
d’Arenys, formen la tanca natural que
protegeix el Maresme dels vents freds
del Montseny i li dóna el clima temperat
i suau que el caracteritza. Fosc i feréstec
el Montnegre, clar i lluminós el Corredor,
ambdues meitats es complementen per
formar un parc de 15.010 hectàrees que ha reequilibrat
el delicat perfil paisatgístic d’aquestes
contrades. La visita a qualsevol racó del
parc en el moment de l’any que ens plagui
(un dels grans avantatges del Corredor-
Montnegre és que cada estació ofereix una
visió marcadament diferent) constituirà
un espectacle memorable per als nostres
sentits i un grat record a la memòria.
Aprovat l’any 1989 i constituït l’any
següent, són 13 municipis de tres comarques
(Vallès Oriental, la Selva i el Maresme)
els que formen la superfície protegida que
forma part de la xarxa de parcs naturals de
la Diputació de Barcelona, un impecable
model de gestió d’espais naturals. |
|
 |
|
