Des de dalt del coll de la Conreria es veu clarament que la idea que corre d’un temps ençà de situar Tiana i Montgat a la subcomarca del Barcelonès Nord, és una falsedat que només respon vés a saber a quina estranya voluntat. Per això decideixo començar aquest viatge a través de la pell i l’ànima del Maresme just aquí, envoltat de pins, amb la cartoixa de Montalegre als peus, un suau entapissat de vinyes que s’escampen fi ns als turons de Montgat i amb el mar retallant-se, calitjós, a l’horitzó. No hi ha imatge més defi nitòria de la comarca que aquesta, i no hi ha colors que tenyeixin amb més propietat aquesta terra que el verd de la serralada litoral i el blau de la Mediterrània. Al sud, els pujols esllangueixen fi ns al Besòs i la plana de Barcelona, i els colors es dilueixen amb els ocres i grisos metropolitans; tot plegat un altre país clarament diferent del que dibuixen aquestes contrades maresmenques. La carretera que ve de Sant Fost té l’aire indefi nidament obac d’aquesta part del Vallès; però així que arribem al coll i canviem de vessant, alcem una mica la mirada i, renoi, quin canvi més sobtat! Ara sí que som allà on anàvem. La cartoixa està datada de meitats del segle XIII, i a les pinedes que l’envolten s’hi van refugiar els resistents a les ordres del general Manso durant la Guerra del Francès. Per al nombrós trànsit que puja i baixa per aquesta carretera això és una anècdota, és clar; als conductors els preocupa més saber si es farà o no el túnel que els evitarà saltar la serralada. Què en quedarà de la clausura amb una via ràpida a tocar?, què en serà de les pinedes i les vinyes, moltes d’elles noves, que s’enfi len fi ns al turó d’en Galceran a 486 metres? D’això no en tindrem justa dimensió fi ns que un altre viatger prengui consciència del que representa sentimentalment aquesta terra i decideixi emprendre la ruta de nou per veure què en queda de tot plegat. A hores d’ara, però, l’entrada a Tiana encara té un punt de romàntic que evoca un passat esplendorós de pagesia pròspera gràcies al vi, l’oli, la fruita, les garrofes o les verdures, però sense apartar-nos del present residencial, i burgès, que comença a tenir presència a partir de fi nals del XIX amb l’arribada del tren i la creació, empesa per Joan Garí l’any 1916, del tramvia per unir la vila amb l’estació. Des del revolt on hi ha el trencall que mena a l’escola i la zona esportiva, la mirada del viatger no veu més que el cementiri envoltat de vinyes i horts i presidit per la primera església romànica del poble, de l’any 1200. Aquí un s’adona que aquestes terres, des d’aquí fi ns a la Tordera, deuen tota la seva personalitat als romans. D’ells són els conreus, els camins, els pous, el culte als morts, la vida residencial i fi ns i tot l’estiueig en les seves múltiples formes. Tiana és un poble que respecta el que li ha dictat la història. Crescuda per l’empenta popular a còpia de bastir noves parròquies que certifi caven la voluntat d’arrelar-se a la terra, la vila continua essent avui, amb més de sis mil habitants, aquella casa, aquell hort i aquell jardí que van crear els romans i que la dibuixant i narradora Lola Anglada va saber convertir en literatura. La que va ser residència de la dibuixant i artista des de la postguerra fi ns a la seva mort l’any 1984 és encara un racó ineludible per a qui es vulgui aproximar a la personalitat pausada, però voluntariosa, del poble que la va fer fi lla adoptiva. Al jardí de la casa, avui públic, dos conjunts escultòrics reprodueixen els personatges infantils i familiars que van poblar les pàgines de l’escriptora. Així mateix és la Tiana d’avui en dia, un poble que aposta pel seu futur creixent mesuradament, però també una vila que sap que conservar el seu passat és una bona inversió per a l’avenir. Amb aquesta dualitat el passeig pel poble està ple de sorpreses. Des d’un exemplar de l’antic tramvia convertit en monument, però destruït pels salvatges habituals dels quals no es deslliura ningú, fi ns a algun racó encara presidit per una fi guera, una bassa, algunes fi gues de moro i el blau omnipresent a l’horitzó. Això, és clar, contrasta amb els xalets i edifi cis d’apartaments nous que dibuixen l’sky line modern del poble, tot i que la presència d’antigues viles noucentistes d’estiueig, de l’edifi ci del casino, o dels ma sos que acullen els cellers Parxet i J. Mestre, deixen ben clara la voluntat noble, culta, rica, endreçada i feliç del poble. El punt més baix de Tiana és només a 46 metres sobre el nivell del mar; allà comença Montgat, que, com molts pobles del litoral, és un poble jove, un cadell gairebé. L’any 1933 l’antic Montgat dels pescadors i la zona industrial que creixia a les Mallorquines ja tenia parròquia, cementiri, escola, estafeta de correus, festa major, mals de cap propis i havia ultrapassat els dos mil habitants. Així, assumint la realitat sense traumes, Montgat es va convertir en municipi independent. Baixant per la carretera a penes un semàfor indica al viatger el pas d’un poble a l’altre. En aquest punt deixo la ruta i m’endinso pels carrers del municipi. La capriciosa orografi a de turons i fondals, els diversos nuclis de població i la partió del terme per la carretera i l’autopista, fan de Montgat (més de nou mil habitants) una vila complicada de recórrer i conèixer. Però si un poble del Maresme cal començar- lo pel començament és Montgat; o sigui que busqueu el turó foradat pel túnel del tren i coronat de fi gues de moro i sereu en un altre dels portals de la comarca. És clar que la plana que resta a les espatlles també és Montgat, i tant. Allà on hi havia hagut durant molts anys la tètrica fàbrica del lleixiu Conejo hi ha ara un barri de dignes edifi cis amb unes balconades que s’aboquen al mar que fan enveja. Us asseguro que no us faria res de viure-hi. A més, la renovada estació i la platja guanyada a la fàbrica fan del lloc un atractiu pol residencial. Però a mi el que m’encanta de Montgat és el barri de pescadors. Els estrets carrerons que s’apleguen entre la carretera i el mar, amb l’església entre humils cases que encara respiren salabror, i la torre de guaita de ca l’Alzina, tenen l’enyorança d’una època que es resisteix a desaparèixer; per això la subhasta perviu i assorteix de peix fresc restaurants com El Mirall, situat al carrer del Mar. Aquí no hi ha carta; als fogons mana el que les barques treuen del mar. És un indret extraordinari per acabar la ruta, un lloc calm on gaudir del gran plaer dels sentits, un bon exemple del que anirem trobant al llarg de tota la comarca. A l’hora de pair, un passeig per l’antic barri d’estiuejants de Montsolís, amb les seves cases acolorides, em transporta a un temps en què no hi havia estiueigs com els del Maresme.   Tiana and Montgat, the metropolitan door From the top of the hill of la Conreria it is clear that, the current idea of placing Tiana and Montgat in the sub area of the Barcelonès Nord, is a falsehood. For this reason I decided to begin this journey through the body and the soul of the Maresme right here, surrounded by pine trees, with the monastery of Montalegre at my feet, a fine tapestry of vineyards spreading as far as the hills of Montgat, and with the frothy sea on the horizon. There cannot be a more defining image of the area than this one, and there can be no colours more characteristic of this land than the green of the coastal mountain range and the blue of the Mediterranean. The road from Sant Fost seems eternally shady in this part of the Vallès; but as we come up the hill and go over to the other side we look up and marvel at such a sudden change. Now we know where we were going. The monastery dates back to the xiii century, and the surrounding pine forests acted as a refuge for the resistance under the orders of General Manso during the French war. Nowadays, at the entrance to Tiana there remains a touch of romance evocative of a magnificent past of rich farming activity thanks to wine, oil, fruit, carob beans or vegetables, but without leaving the current situation with residential areas of a middle class nature dating from the end of the xix century with the arrival of the train and the creation, undertaken by Joan Garí in 1916, of the tram to connect the town with the station. Following the bend leading to a detour to the school and the sports complex, the traveller can only see the cemetery surrounded by vineyards and vegetable gardens presided by the town's first Romanic church, dating back to 1200. Here one realises that, from here to Tordera, the character is owed to the Romans. The farming, paths, wells, worship of the dead, residential life and even the lifestyle in the summer in its many forms are owed to them. Tiana is a town which respects the dictates of its history. Growing, thanks to popular perseverance in order to build new towns, reflecting the will to settle on the land, the town, with six thousand inhabitants, continues to include that house, that vegetable garden and that garden created by the Romans and which the artist and narrator Lola Anglada managed to turn into literature. What was the artist's home from the post war until her death in 1984 is still a must for those who wish to get an insight into the unhurried but willing nature of the town which adopted her. In the garden, which is now open to the public, there are two sculptures which represent children and relatives from the writer's books. This is what Tiana is like today, a town which sees its future as one of steady growth, but also a village which is capable of conserving its past as a good investment for the future. With these two aims the town's main street is full of surprises. From an example of the old tram made into a monument, but destroyed by the madness which nobody can escape from, to a corner with a fig tree, a fountain, a few prickly pears and the omnipresent blue on the horizon. This all obviously contrasts with the new chalets and apartment blocks which make up the town's modern skyline, although the presence of old ninth-century villas for summer use, the casino building, or the country-style buildings which are the wine cellars Parxet and J. Mestre, are evidence of the noble, cultured, rich, ordered and happy nature of the town. The lowest point of Tiana is only 46 metres above sea level; where Montgat, which is a young town like many along the coast, begins; a mere infant. In 1933 the old fishermen's Montgat and the industrial area, which was growing in the Mallorquines, now had a parish, cemetery, school, sub-post office, local fiesta, its own headaches with its more than 2000 inhabitants. Taking on this reality without traumas, Montgat became an independent parish. Heading down the street there's hardly a traffic light to distinguish one town from the other. At this point I leave the road and head into the town's streets. The capricious relief of hills and slopes, the different inhabited areas and the partition of the town with the road and the motorway, make Montgat (over nine thousand inhabitants) a difficult village to move around and get to know. But if one visits the Maresme from the beginning, one starts with Montgat; so the hill with a tunnel in it for the train to go through and covered with prickly pears, brings one to one of the gates to the area. It is clear that the plain behind is also Montgat, of course. In the place where the bleach factory Conejo was there are now areas with nice dwellings with sea-view balconies to be envious of. I can assure you that it would be a fine place to live. Furthermore, the refurbished railway station and the beach which is accessed from the factory make it a nice area to reside in. But what I really like about Montgat is the fishermen's quarter. The narrow streets which are assembled between the road and the sea, with its church set among the humble dwellings that still breathe saltiness, and the watchtower of ca l'Alzina, look back to a time that hasn't totally gone. That is why the seafood auction prevails and supplies restaurants such as El Mirall on the street called carrer del Mar, with daily fresh fish. Here there is no menu, the fruits of the sea that the boats bring in make the decisions in the kitchen. It is a wonderful place to end your journey, a calm place where you can take pleasure in your senses, a good example of what you find throughout the area. I don't think twice about going for an after-lunch stroll around the old neighbourhood of summer residences in Montsolís which, with its now-faded houses, takes me back to a time when there was nowhere quite like the Maresme to spend summer.   La mirada com a relat | Rafael Vallbona Els ulls del viatger són la mirada del lector. El viatger convertit en relator del que mira pot no veure coses; és més, te l’obligació de no explicar-ho tot com si d’un quadre hiperrealista es tractés, té la responsabilitat de seleccionar, jerarquitzar i narrar al lector de manera ordenadament literària allò que més el colpeix en el seu tombar pel món i la vida. Amb aquest objectiu i imposant-me com a primera fi ta ser fi del sempre a la meva mirada i a la confi ança del lector que m’atribueix la qualitat de fer-li de guia, recorro de nou els camins i carrers del Maresme com ja vaig fer l’any 1993 per al llibre El Maresme (publicat per Dissenys Culturals). A partir d’aquest mes i en dinou lliuraments parlaré de vinyes, de vents, de rieres, de canyars i d’algun monument, però també parlaré de la voluntat històrica de la gent que ha poblat aquesta terra per fer-la créixer i veure-la més rica i noble. El viatge no pot quedar-se en la pell de les coses; l’ànima del Maresme és la raó fi nal que ens permetrà escatir com és aquesta terra i què de bo hi ha a les seves contrades. Els convido a recórrer la comarca. Els garanteixo fi delitat, amabilitat i versemblança. La resta és el que trobarem pel camí. Itinerari El Turó de la conreria Cementiri de Tiana Casa i jardí de Lola Anglada Els carrers de Tiana Montgat El barri de pescadors El barri d'estiueig de Montsolís [web creada per càpsula media]